DIVES DESUBICADES, ARTISTES MARTIRITZADES,VIRTUOSITAT A MITGES. UNA CANTANT QUE CANTA AMB AUTOTUNE, I ENCARA AIXÍ CANTA MALAMENT. Quatre persones interactuen amb els mecanismes visibles d’un teatre que és un cos, delimitant-lo com a territori de conflicte. Les intèrprets corporitzen el desig de ser una cosa diferent a una mateixa, provocant una voràgine de judicis i identitats que ho trenca tot i celebra l’errada. VULL SER UNA CÒPIA BARATA D’UNA ALTRA PERSONA, TINC UN ÀNIMA DE PLÀSTIC, TANT LI FOT. Una conversa superficial i un discurs teòric interminable se superposen en capes que interactuen entre elles donant lloc a una il·lusió de pantalla dividida.
Las Nenas (Ane Sagüés Abad i Cristina Tomás Olaya) practiquen una forma radical d’intrusisme professional. Realitzen les més profundes fantasies de rendiment contemporànies. Es poden afegir els adjectius que es vulguin a la descripció del seu projecte: artístic, transdisciplinari, performàtic, teatral, col·lectiu, inclusiu…També les defineixen un milió de substantius: són creadores, intèrprets, actrius, performers, directores, productores, docents, guies espirituals, monitores de lleure i temps lliure, licitadores d’art, marxants, relacions públiques, reporteres. De vegades es taquen les mans. Si vols, tècniques de so i de llums, però també contemplatives. Utilitzen la paraula “activació” i “artefacte”, en lloc de “mostra” o “obra de teatre”. Al capdavant de l’avantguarda escènica. Els agrada ser aplaudides. El més important és que no saben fer res. Tot i així, el públic ho espera tot d’elles.
