La faula en què s’inspira lliurement la peça és la poesia inscrita en les làmines d’or órfiques i el llenguatge amb el que dissecciona la comunicació dels vius amb els morts per allunyar-los del record i apropar-los a l’oblit. De fet, més enllà de la tradició mítica de la qual és protagonista, Dionís és l’essència del buit, l’exhibició del no-res, el passatge d’un estat a un altre i d’un instant a un altre del qual la simple presència ja evoca la mort, la revolta, la festa i la insurrecció, en altres paraules, la suspensió del temps històric. La posada en escena preveu l’acollida del públic a dos bàndols mentre que l’actor, provisori, precari, condicionat i fràgil per excés, suspèn per via del sacrifici el lèxic de la memòria i la fletxa negra del temps.
Després de diversos anys sense trepitjar l’escena Marco Regueiro dirigeix una peça radicada en el teatre grec des d’una visió contemporània que no pretén ser ni benèvola ni esperançadora sinó esotèrica i inflamatòria. Oposat al formalisme postmodern la seva tècnica apunta tant a la kénosi com a la irreverència, en la qual l’actor és la matèria i la matèria l’actor, actitud que estén a la seva visió de l’art, independentment del gènere, en què defensa invertir la perspectiva monofocal per revelar la percepció autònoma en el públic. Preocupat per la funció primària i esquiva del teatre -la infància del teatre i el teatre de la infància- busca associar la mirada amb la imatge imperfecta com a resposta a una història oculta, subterrània i amnèsica del cos.
