Sessió 4
ALBERT MERINO + FRANCESCA LLOPIS + MARÇ RABAL
projecció + col·loqui
La poètica de l’espai
En aquesta sessió presentem tres peces molt diferents amb un vincle comú: l’arquitectura i els espais. Com els construïm?, com els vivim?, com els modifiquem?, com ens hi relacionem?, quines emocions convoquen?, com els somiem?
Un recorregut pel fenomen de la imatge poètica dels espais. Un viatge de fora a dintre, del social a l’individual, de la immensitat a la petitesa.
ALBERT MERINO
Barcelona, 1979. Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i la Kunsthochschule Berlin Weißensee, el seu treball artístic es desenvolupa principalment en el camp del videoart. A través d’un llenguatge híbrid on combina diferents elements gràfics, crea un ampli imaginari amb el qual intervé i transforma la realitat, explorant els límits entre la simulació i la veracitat de les imatges. La seva temàtica comprèn des de la condició de l’individu a la societat contemporània fins als imaginaris del col·lapse o la utilització política d’imatges i símbols.
La seva obra ha format part de nombrosos festivals internacionals de videoart, i ha estat presentada a institucions com Arts Santa Mònica (Barcelona), Académie de France, Palais de Tokyo (París), Les Abattoirs (Toulouse), MEIAC (Badajoz), Nam June Paik Art Center, Songwon Art Center (Corea del Sud), MOCA (Taipei), entre d’altres, així com a fires internacionals com Los Angeles Art Fair‚ Beijing Art Fair ARCO o Art Basel Hong Kong. De la seva trajectòria cal destacar exposicions individuals a espais com Espacio Trapezio (Madrid), Espacio Creativo IMA (La Paz) o La Capilla del Palacio de Pronillo (Santander) i la seva participació en diverses exposicions col·lectives a Alternative Loop Space (Seül), Galleria Boccanera (Trento), C1 Espace (Berlín), Sant Andreu Contemporani (Barcelona), CCCB (Barcelona), DIAS Kunsthal Vallensbæk (Dinamarca), Corner Gallery (Madrid) o les biennals de Wroclaw, Puebla i Cerveira.
La seva trajectòria ha estat reconeguda amb diversos premis internacionals de videoart. També ha estat membre artista de l’Acadèmia Francesa a Madrid i ha realitzat diverses residències artístiques entre Espanya i França.
Memòria del despreniment
2022_18 min
França / Espanya_ HDV 1080p
Actors: Debora Gaseni, Carles Isern, Muntsa Garcés i Miquel Oller
Desprendre’s ens remet doblement al que és material i al que és afectiu, vinculant el món emocional amb el físic. El despreniment pot resultar a la vegada un gest dolorós però tanmateix necessari, de la mateixa forma que els imaginaris del col·lapse no impliquen necessàriament un final sinó també un començament desitjat.
A Memòria del despreniment el col·lapse se’ns mostra com l’aparició d’elements inespecífics que s’apropien de l’espai urbà i que responen a imaginaris col·lectius: imaginaris que ens revelen detalls del comportament d’una societat. Aquests imaginaris culturals es construeixen a partir d’imatges reals o modificades que han estat acordades socialment i que guarden relació directa amb l’evolució de les tecnologies de registre i manipulació de la imatge. Imatges preses o construïdes que articulen relats polítics i que poden servir com a justificants. Quin és el rol que atribuïm a les imatges del col·lapse i de quina forma justifiquen els dispositius de control? Dins l’arquitectura dels imaginaris, el que és fantasiós és substituït per allò que és possible.
Els elements del vídeo serveixen com a metàfores sobre l’acumulació d’informació i de coneixement, així com sobre l’augment de l’entropia, a través d’una trama que ens desvela els escenaris contemporanis del desbordament.
FRANCESCA LLOPIS
Barcelona, 1956. Sent una atracció per les màquines, les arquitectures postindustrials, els molls del port i la ciutat, que desenvolupa des de petita arran dels passejos amb el seu pare per aquests indrets i per la fàbrica de forns de pa que ell mateix dissenyava.
El 1976 es matricula a l’Escola Eina per estudiar la poètica de l’espai i la pintura de la mà de Dani Freixes, América Sánchez, Albert Ràfols Casamada, Manel Esclusa i altres. Des de 1981 realitza exposicions de pintura i construccions en l’espai en galeries i museus de diverses ciutats: Barcelona, Girona, Madrid, París, Montpeller, Nîmes, Basilea, Nova York, Roma, Taormina, Milà, Hamburg, etc.
El 2002 integra el vídeo com a nova eina on el laberint, tema de recerca que havia iniciat a finals dels vuitanta a Nova York, es transforma en natura i profunditat de l’espai íntim. Realitza la videoinstal·lació 2 habitacions amb vistes. El 2004 desenvolupa Etc com un work in progress per parlar de la memòria. En aquest cas reflexiona sobre l’absència que pateixen les dones artistes a la història de l’art. El 2007 edita el llibre d’artista Duc una ciutat al cap i el 2013 edita Secrets, amb fotografies del Japó que relaciona amb imatges de les seves pintures. El 2009 comença una nova etapa pictòrica on tintes i llibretes s’acoblen amb l’atzar per donar lloc a diferents artefactes artístics, films i murals. Participa a múltiples exposicions amb pintures, instal·lacions i vídeos a Espanya, França, Suïssa, Nova York, Itàlia, Alemanya, Corea, Xina, Colòmbia, Argentina, Brasil, Taiwan i Japó.
Dins per dins
2021_14:50 min
realització: Francesca Llopis
so: Barbara Held
càmera i edició: Adolf Alcañiz
performers: Francesca Llopis, Neus Masdeu, Ivette Serral, Vanessa Pey
L’artista descobreix la casa de La Ricarda (o Casa Gomis, dissenyada per Antoni Bonet Castellana) com una mena de ruïna contemporània, un oasi de bellesa i de cultura en un entorn devorat pel soroll i la pol·lució dels avions de l’aeroport adjacent. En homenatge a la seva història com a centre d’acollida per a la música d’avantguarda als anys seixanta i setanta del segle passat, Llopis celebra una performance que és a la vegada exorcisme i unió carnal, amb música de la compositora Barbara Held. Entre el misteri i l’humor, entre el somni i la malenconia, l’artista explora i estimula els murs, els jardins, les gelosies i els mobles d’aquesta obra d’arquitectura i de paisatge fascinant. Una mena de nimfes com ombres, llavors o rierols de tinta s’abracen i es fusionen amb l’arquitectura, la dibuixen, la tracen, la interpreten. D’aquesta manera, la casa torna a estar habitada de nou i desvela la seva qualitat com a artefacte poètic que demostra que natura i artifici poden conviure amb sentit i joia.
MARÇ RABAL
Barcelona, 1976. És una artista visual que viu i treballa a Barcelona. Va estudiar a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i a l’Ensad, École Nationale Supérieure d’Arts Décoratifs de París. La seva obra plàstica, amb el paper com a principal matèria primera, es construeix a base de diferent material trobat. Llibres, papers i llibretes de múltiples procedències que són memòria en si mateixes perquè porten incrustat el pas del temps, la història.
Sovint se serveix de la imatgeria de l’esport com a punt de partida per crear una poètica visual on el fet esportiu pren un sentit al·legòric. El llibre és també un element recurrent en totes les seves dimensions: font d’aprenentatge, continent de ficcions, però també com a artefacte, objecte directe d’experimentació o llibre d’artista.
Paral·lelament a la seva obra plàstica, on predomina la tècnica del collage, fa anys que experimenta amb el vídeo utilitzant-lo tant com a registre del seu procés creatiu, com a complement animat d’algunes de les seves peces. Els últims anys també treballa des del llenguatge videogràfic en algunes videoinstal·lacions focalitzades en l’objecte com a continent i com a contingut.
Té obres en les següents fundacions o col·leccions privades: col·lecció videoart Teresa Sapey (Premi Proyector plataforma de videoarte 2019), Fundació Vila Casas, Fundació Barcelona Olímpica, Fundació Banc de Sabadell, col·lecció olorVISUAL.
Diari animat d’un confinament
2020_10:26 min
Passar el confinament en solitari al pis on visc i treballo. El món es va aturar. Molt de temps al davant i un sol escenari: casa meva. Vaig aprofitar per ordenar. Posar ordre és una forma de compondre; quan col·loques els objectes al seu lloc estàs fent composicions per aconseguir un equilibri, una harmonia visual. Ordenar és un acte creatiu. Aquest vídeo és, per una banda, el registre del procés de composició del meu ordre domèstic a la vegada que un inventari de diferents apunts videogràfics que es van gestar durant el confinament.
FLUX CLUB compleix la 13a temporada a l’Antic Teatre i el 22è aniversari de la seva creació, a l’any 2000.
Es tracta d’una programació de vídeo amb periodicitat quinzenal que reflecteix la vitalitat del vídeo de creació a Barcelona. Acull tot tipus de sessions amb projeccions, videoperformances i col·loquis que ofereixen al públic la possibilitat del contacte directe amb els videocreadors. Poden ser sessions monogràfiques d’autors reconeguts, sessions temàtiques dedicades a gèneres com la videodansa i la videopoesia, o col·lectives dedicades a autors emergents.
Són sessions obertes a tot el que està passant en el camp del vídeo a la ciutat, que complementen el festival de vídeo d’autor FLUX des del punt de vista dels seus continguts i que estenen el seu període d’acció més enllà dels dies estrictament dedicats al festival, que té lloc al desembre.
HABITUAL VIDEO TEAM
és una associació sense ànim de lucre, dirigida per Josep M. Jordana i Lis Costa, que té com objectiu principal la promoció d’activitats relacionades amb les arts audiovisuals i concretament amb la videocreació: www.habitualvideoteam.org
Una branca de les seves activitats és l’organització de festivals, cicles i mostres de vídeo, com el festival de vídeo d’autor FLUX: www.fluxfestival.org, i el festival d’arts escèniques audiovisuals INFLUX: www.influxfestival.org.
Una altra branca és la documentació videogràfica d’actes culturals vinculats sobretot amb la música i la poesia experimentals. L’any 2012 posa en marxa el projecte SUMMA per convertir aquest patrimoni audiovisual (més de 1000 gravacions) en un arxiu videogràfic online d’accés públic: www.summa-hvt.org.
