Somewhat paler proposa un apropament a l’arquetips de “La Sombra” que en repetides ocasions va definir Carl Jung en la seva psicologia analítica. En breu, aquesta figura representa el costat de la nostra consciència que s’escapa del llenguatge i on habiten tant els aspectes més foscos i profunds del nostre ésser com aquests tipus d’afectes “tristos” que, en les societats contemporànies no semblen tenir-hi molta cabuda. Estem obligats a romandre feliços i a tenir èxit sempre: és la tirania del “pensament positiu” i del somriure congelat. Però sabem que les coses no són així i que la consciència humana es reparteix entre allò lluminós i quelcom obscur. I hi ha ocasions en les quals és necessari viure la pena, apropar-nos al fracàs, provar el plor, etc…
A Somewhat paler Bárbara Sánchez fa un trànsit, una espècie d’estranya peregrinació al llarg de la qual presta el seu cos a diferents figures. Però la pena no és quelcom que es pugui explicar, il·lustrar o representar. La pena només pot ser invocada. Les figures que representa Bàrbara Sánchez no són exemples, no són imatges, no són, ni tan sols, presències. Les figures són estats que permeten construir un espai efímer en el qual la pena solament pot intuir-se com un ressò amarg, com un rastre que confirma la pèrdua irremeiable. Figures com a estacions que passen. Qui mira, assisteix al desplegament d’un espai visual i sonor en el qual ésser és la marca que permet anomenar el lloc. Una marca que solament és certa perquè està en contínua transformació, en continu procés d’emergència i desdoblament. No hi ha llocs en els quals reposar: solament hi ha trànsit. Més que discurs, un lliscament lubricat per la ironia i el sarcasme, aquestes dues amigues tan íntimes com a secretes de la pena.
Bárbara Sánchez, actriu i performer, neix i viu a Sevilla. Estudia art dramàtic a Sevilla, ampliant la seva formació per diversos llocs europeus amb mestres tals com Philippe Gaulier, Enrique Pardo, María Muñoz, Jordi Cortés, Ivo Dimchev, entre altres artístes. Ha creat 6 peces escèniques, El jardín de atrás (2005), Plutón no es un planeta (2008), Gala Fantoche (2010) en col·laboració amb Roberto Martínez, va iniciar un laboratori feminista Ahuyéntanos ese furor que va donar lloc a la creació d’una peça amb el mateix nom (2011), La satisfacción del capricho (2013), Somewhat paler (2016). En els últims anys ha treballat amb Abraham Hurtado en el laboratori-performance Ignición (2012), amb Societat Doctor Alonso en el projecte El desenterrador (2014), amb Meg Stuart en part del procés d’investigació del projecte Atelier III (2016). Al 2016 crea la conferència – performance Electrohumor en col·laboració amb Jaime Conde-Salazar. Al 2017 comença la creació de la seva nova peça escènica VARVARA.
