Fa cinc anys em va agafar un atac de pànic. Va ser sense cap pretext, només m’estava banyant. La por a desaparèixer, a un vuit immens, al no res. Des d’aquell dia hi ha un filtre en mi que m’obsessiona. És subtil, borrós, està en la manera en la que percebo els petits detalls quotidians. Quan intento explicar-li a algú el que em passa no trobo la forma de fer-ho perquè aquesta experiència habita en el terreny d’allò més íntim en un llindar sensorial.
Per això, m’he apuntat a classes d’alemany, m’he comprat una banyera i un congelador industrial; estic en el nivell principiant de busseig, he tret el cap i he xiulat a l’abisme; he cridat a la meva àvia, la meva mare m’ha assecat el cabell, m’he tallat les ungles, he rentat a un mort, ha passat un bosc, tres homes m’han observat des de lluny, he comptat el temps entre un llampec i un tro, m’he cruixit els ossos, he comprat el pa, ha plogut i he deixat que es mullés; he parlat sota l’aigua, he envellit la meva veu, el gel s’ha desfet…
i m’he banyat.
Em vaig graduar el 2019 a l’Institut del Teatre dins de l’itinerari de visual, un reducte de llibertat i experimentació dins de la institució. Durant la meva formació ens vam ajuntar vàries companyes per fundar el col·lectiu Las Huecas. Amb elles he cocreat Projecte ’92 (Antic Teatre) i Aquellas que no deben morir (Festival TNT 2021). Al 2019 vaig presentar Solo vine a bañarme com a treball final de grau, una versió del que s’estrenarà al Festival Sâlmon i posteriorment a l’Antic Teatre. Durant aquell any també vaig dirigir Cartografia del cos estrany de Maria Jové (Sala Planeta). El 2020 vaig fundar la companyia Monte Isla amb la que vam estrenar al 2021 Allí donde no estamos (Espai Nyamnyam). Actualment Monte Isla és companyia resident al Festival TNT amb Donde empieza el bosque acaba el pueblo; al mateix temps estic realitzant l’ajudantia de direcció de José y la Barcelona disidente de Lalinea (Teatre Lliure).
Com a professional estic interessada en la perifèria de les arts i en la versió més essencialista del teatre: l’artesania com a tècnica analògica de ficció. Un dels meus objectius és descentralitzar el teatre contemporani de les ciutats.
