Ens hauria d’explotar la vida en la cara més sovint…
Assassinem dones a raó de dues per setmana des de fa 10 anys i nosaltres encara hem de continuar defensant-nos i justificant-nos davant la gent que ens escolta. Això si, que no falti els minuts de silenci a la porta de l’ajuntament amb cada mort.
Sortim a celebrar el futbol en centenars de milers. Ens mengem els plàstics que tirem en l’estómac dels peixos que ens preparem per a sopar. Ens venem els pisos i els apartaments a preus impossibles per a nosaltres mateixes i després ens manifestem contra el turisme. Els nostres amics s’han convertit en polítics i ara viuen en un despatx.
Les dones no “perdem” la vida, a les dones ens assassinen. Comencem a cridar les coses pel seu nom.
Cal perdre la por a paraules com assassinat, suïcidi, mort, acudit fàcil, merda seca, metàstasi, leucèmia, calvície, sobrepès, gra de pus, hemorroides, caca, asfixia, menyspreu, avortament, eutanàsia, poligàmia, ventre de lloguer, adulteri, vòmit, moc sec, colonoscòpia i amor.
Parlar de la nostra passivitat, de l’acció de les gents petites que està canviant el món a poc a poc, del nostre abandonament, de l’esperança que ens queda, de l’amor, del desamor, del meu despotisme que ningú coneix i alguns pocs pateixen, de la violència, de la meva violència, de la teva violència…
… ens hauria d’explotar la vida a la cara més sovint.
Agnès Mateus, Barcelona 1967.
Performer i artista multidisciplinar, treballa amb Juan Navarro, Roger Bernat, Rodrigo García i Simona Levi, amb els que continua col·laborant en diversos projectes.
Cursa paral·lelament la carrera de Periodisme i estudis de Teatre, fins que entra al món de la interpretació de la mà de Txiqui Berraondo i Manuel Lillo a Barcelona. Compagina els estudis de teatre i dansa. Però al 1996 defineix la seva trajectòria quan neix el Col·lectiu General Elèctrica. Forma part del nucli de creació de la General Elèctrica i hi treballa fins la seva dissolució, vuit anys més tard.
Quim Tarrida, Barcelona 1967.
Artista multidisciplinari d’estètica neopop però també amb un pes específic del llegat de l’art conceptual. S’inicià al camp del dibuix i del còmic a la dècada dels 80, creant el seu propi univers (Mundo Subcutáneo). Al marge de la producció artística més vinculada al món de la performance i la música, realitza obra fotogràfica, videogràfica, pictòrica i escultòrica en la qual estableix vincles amb l’univers de la infància perduda, fascinat per la joguina, tot allò orgànic, el còmic.
Tarrida treballa al límit que bascula entre el component lúdic del simulacre de la joguina infantil i l’artefacte bèl·lic, mostrant la dèbil frontera que separa una realitat de l’altra.
Als seus darrers temps, part del seu treball ha girat entorn de la música contemporània i l’acció sonora. En aquest sentit destaquen els concerts als quals ha incorporat joguines electròniques musicals.
