Hem lliurat la nostra ràbia
Hem perdut la possibilitat d’enfurismar
per un sofà
per un sopar calent
per uns minuts de companyia
Hem claudicat davant del gegant de la mobilitat insostenible,
del treball precari,
de les relacions instantànies.
Hem demanat perdó sense merèixer-ho,
sense gens ni mica d’orgull.
Hem caigut a la nostàlgia de nosaltres mateixos.
Hem deixat caure (nostra) el cap pel barranc com si fossin escombraries. (acotar el cap, mirar cap a un altre costat, assentit, consentit)
Hem permès el plor,
l’angoixa,
el desassossec dels més vulnerables…
I tot i així ens creiem en possessió de la veritat absoluta i triomfal,
una veritat sense oponent,
unidireccional,
anodina,
asèptica,
condicional.
I a mi, per diferenciar-me de “aquest” nosaltres,
a mi m’aniria bé un descans,
abans de morir,
de morir en mi mateix,
de morir, de morir, de morir…
Donaria tant per una mica d’amor i de carn!!!
Que qualsevol silenci em sembla(ria) el paradís.
Jorge Albuerne, …els plecs de la soledat
Jorge Albuerne
Neix a Oviedo (Astúries) un any abans de la mort del dictador.
Es llicencia en Belles Arts per la Universitat del País Basc/Euskal Herriko Unibertsitatea (UPV/EHU) a l’especialitat d’Escultura i Ceràmica. Ha dedicat aquests darrers vint anys a formar-se, crear i acompanyar/dirigir projectes en l’àmbit de les arts escèniques, utilitzant recursos de la dansa, el circ, les arts plàstiques i l’escriptura. Actualment resideix a Barcelona, des d’on reparteix el seu temps entre Mèxic i Argentina com a creador intèrpret.
