A la ciutat a la qual es va formar Flamaradas no s’escolta el riu que passa vorejant-la. Quan cau la tarda i baixa l’activitat als carrers, es pot sentir nítidament el so constant i sord de l’A-2. Com quan corres per agafar el tramvia i en asseure’t pots escoltar per darrere de les oïdes la sang corrent pel teu propi cap. En El rumor eterno de la autopista torna, així, a portar-nos al paisatge de fons dels anteriors discos de la banda: la perifèria metropolitana, on els polígons industrials es toquen amb els horts i les autopistes, on la música també és fronterera i nòmada, perquè la porten els cotxes amb les finestretes baixades.
És un escenari conegut per a unes cançons escrites i gravades des d’un altre espai i temps. Perquè aquest disc hauria d’haver aparegut el 21 de març del 2020 i, en el seu lloc, s’escolta ara, en un món diferent per al qual estava concebut.
Flamaradas és una banda catalana liderada per Daniel Magallón, cantant contemporani de veu profunda nascut a Sant Joan Despí. En la seva música ressonen sense ànim revisionista les veus de cantautors clàssics i els batecs de la música popular, però també el folk, la psicodèlia i el rock clàssic.
Les cançons de Flamaradas ens arriben des del present més immediat amb unes lletres a mig camí entre el surrealisme i el quotidià que en moltes ocasions fan referència a la vida als marges de la gran ciutat.
