Dos amics conversen una nit.
Ell li diu a ella: “vull que sàpigues que tinc vertigen, fòbia a les serps, que em fa por la foscor; sóc claustrofòbic, agorafòbic, l’aigua em provoca pànic, no em sento segur en un avió, no puc veure pelis de terror, les muntanyes russes no m’agraden i últimament el terrorisme m’ha inquietat molt.
Dit tot això, sento que la por és la cosa més viva en mi.”
Ella li confessa que ha planejat la seva pròpia mort i que segurament tindrà lloc d’aquí a un any.
Aquella mateixa nit decideixen reunir-se i fer quelcom.
Adeline i Nicolas es van conèixer a París en 2003. Estudiaven junts a la Universitat. Anys després van marxar cap a Barcelona cadascú per la seva banda i van coincidir un altre cop. Actualment ella viu a Nova York, ell s’ha quedat a Barcelona. Ella és música, ell es dedica a les arts escèniques. Tot dos són molt amics i es truquen amb freqüència per explicar-se les seves històries. Quan ella es desperta, ell acaba el seu dia; quan ella se’n va al llit, ell està a punt de despertar-se.
Farà aproximadament un any es van proposar engegar un projecte escènic junts. Es van reunir a Barcelona i van començar a treballar sobre el seu primer projecte de creació, Este verano hice parapente y me reconcilié con el vacío.
