Jo, apassionada dels còmics distòpic-futuristes i de les narratives apocalíptiques d’Isaac Asimov, des de molt petita vaig mostrar una gran fascinació per la fi del món, “Si algun dia em moro, m’agradaria que fos a la fi del món, tots junts, veient l’espectacle, despreocupats pel després, perquè no hi haurà després… si moro en l’apocalipsis seré molt important!” deia a la cuina de casa mentre tallava mongetes amb la meva mare.
És ser la generació de la fi del món una garantia de transcendència històrica a la qual no estem disposats a renunciar?
Júlia Barbany Arimany és una actriu graduada en art dramàtic per l’Institut del Teatre, ha cursat part dels estudis “LAPS” ( Live Art and Performance Studies) a la Theatre Academy d’Helsinki, on va presentar alguns dels seus primers treballs en solitari.
Component del Col·lectiu Las Huecas han presentat Projecte 92 i actualment treballen en la nova peça Aquellas que no deben morir.
Basa el seu treball en la ironia i els límits de la performativitat que ella denomina “tova”, utilitzant la conferència performativa per desvirtuar tant el teatre com el discurs acadèmic reglat.
